El petit príncep

- Sou boniques, però esteu buides -va continuar dient- No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la meva rosa és com vosaltres. Però ella és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.
I va tornar amb la guineu:
- Adéu -li va dir...
- Adéu -va dir la guineu -. Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.

Per fi puc tachar una cosa de la llista de "Coses que vull fer algun dia i mai faig".

Va ser soprenentment gratificant llegir "El petit príncep" però sobretot obrir-lo per la primera plana i trobar una dedicatòria dels meus -vaig deduïr- professors del parvulari. Que diu el següent:

"Totes les persones grans han començat per ser infants.
Nosaltres hem participat en aquesta aventura de veure-us créixer.
Us recordarem amb afecte."


Moltes gràcies, jo també.